RETALLANT EL FUTUR. LA LLUITA PER L'ESCOLA

Corria l'any 1978 quan vaig arribar a la meva escola, l'Escola Pública Escursell de Ripollet. Em va semblar molt i molt gran, amb un pati enorme per jugar i uns companys i mestres meravellosos que mai oblidaré. Però jo només tenia 4 anys i no entenia tot el que passava: l'escola era prefabricada, amb 8 aules per dues línies (vam començar amb P4 i P5), no tenia menjador ni aules de reforç, gimnàs o sala de mestres... això sí, el pati era exageradament gran!.

Passats dos anys l'escola ja era plena i vam començar la nostra lluita. En els terrenys del pati s'havia de construir l'escola definitiva, de 2 línies fins a 8è i amb totes les aules i serveis necessaris, però el que havia estat una promesa no arribava mai a ser una realitat.

En aquells anys la democràcia i el suposat estat del benestar estaven en les beceroles i s'havia de lluitar per aconseguir qualsevol cosa (fins i tot una pissarra o taules).

Finalment, després d'estraordinàries jornades de vaga, manifestacions i lluita, es va aconseguir l'escola nova. Per a mi va ser massa tard, perquè l'escola es va inaugurar definitivament el curs 88-89 (just quan vaig començar l'Institut), però no em sap greu, estic molt orgullosa de la meva escola, els meus companys i mestres, i d'haver format part d'aquesta lluita.

Després d'aquesta experiència tan "potent", és normal que em sintís atreta pel món de l'ensenyament. Passats els anys he treballat de mestra i professora durant els temps "de vaques grosses" i ha estat una experiència fantàstica.

Però després han passat coses que tots coneixem: el sistema econòmic i financer occidental s'ha ensorrat. Els culpables?: Uns quants personatges sense escrúpuls que no han posat fre a la seva avarícia, uns polítics que han fet la vista grossa, un BCE que ha "regalat" els diners i ha provocat una circulació d'aquests en quantitats descomunals, empresaris, banquers, aprofitats...

El resultat també el sabem: una crisi de dimensions catastròfiques que condemna els ciutadans a la precarietat, la pobresa, l'atur, els deutes i un futur tan incert com hipotecat.

Però aquesta crisi també afecta tot allò que crèiem segur (el nostre estat del benestar, per molt imperfecte que fos). Ara que el necessitem més que mai, ens el retallen.

Em preocupa especialment el tema de l'educació perquè és el meu àmbit laboral i perquè tinc dos fills que han començat fa poc la seva escolarització. Diguem que tinc una visió més global del tema.

Els nostres infants perden dia a dia tot allò que els seus pares i avis vam aconseguir amb anys de lluita. Les retallades a les escoles públiques (i concertades) provoquen la desaparició de la 6ª hora lectiva, que es feia servir per reforçar aprenentatges linguístics i matemàtics, per atendre millor la diversitat i poder treballar amb desdoblaments i grups més reduïts, tampoc es pot fer la mateixa atenció en educació especial. Ara, a més, pugen la ratio de les classes, no sé com s'ho faran per fer classes d'anglès a 30 nens de P5!. Els mestres han de treballar més hores, les escoles reben menys diners i no tenen ni per pagar la factura de la llum, redueixen les beques menjador...

Però tot i aquest panorama desolador, podem confiar en els professionals que atenen els infants, perquè treballen, cada dia amb menys recursos, per l'educació dels nostres nens i nenes, del nostre futur. I com fa uns anys em trobo en el mateix vaixell, per tornar a lluitar per les mateixes coses, al costat de la comunitat educativa que tant fa pel futur del nostre país, i a qui sovint no se li agraeix prou.

Aquí va un video amb bon sentit de l'humor contra la crisi i les retallades.